Arbres encesos

La tardor i fins i tot el començament d’hivern és l’època dels mil colors. Els arbres caducifolis es preparen per deixar caure les fulles per passar l’hivern. El fred les hi gelaria. Per tant, surt més a compte perdre-les i fer-ne de noves la primavera següent. Un moment o altre, tots ens hem meravellat davant l’esclat de colors dels boscos i arbres de les nostres muntanyes. Unes de les fotos més compartides aquests mesos de final d’any són els paisatges amb tonalitats grogues, taronges o vermelles que la vegetació del nostre entorn ens ofereix de franc. En aquest apunt del blog ens volem centrar en alguns dels arbres que protagonitzen aquesta explosió cromàtica tan suggerent. Els principals, com ara els roures, qui més qui menys ja els coneix. Per això parlem d’uns arbres propers però sovint poc coneguts.

 

Fulles de trèmol a terra.

El trèmol (Populus tremula)

El trèmol és un caducifoli que no acostuma a depassar els 20 metres. L’aspecte general és més aviat arrodonit, ni de bon tros tan prim i allargat com el seu parent, el glop. L’escorça és llisa i d’un color verd grisós, tot i que en els arbres joves és ben blanca i en els més vells presenta clivelles fosques cap a la base del tronc. Les fulles del trèmol són simples, alternes, bastant rodones, de 3 a 8 cm de llarg i si fa no fa igual d’ample, amb el marge més sinuós que no pas dentat i d’un verd lluent per sobre i blavissenc pàl·lid per sota. El pecíol fa de 4 a 6 cm de llarg i no és rodó, sinó aplanat en sentit perpendicular al limbe de la fulla. Aquest tret facilita que les fulles tremolin per poc vent que faci. Els aments masculins són sedosos i d’un gris porpra, mentre que els femenins són verdosos i no tant envellutats.

Viu als obacs lluminosos de l’estatge montà, però assoleix sovint els del subalpí, de tal manera que pot arribar als 1700 metres d’altitud amb relativa facilitat. Creix de pressa, sobretot de jove, però no viu gaire més de 60 o 70 anys. Sol formar bosquetons no gaire grans entremig de pinedes de pi roig, bedollars, avetoses i pinedes de pi negre. Es propaga mitjançant llucs d’arrel, ja que no rebrota bé de soca i les llavors tenen poca facultat germinativa. Amb el canvi d’estació, agafa una gama de colors que va des del groc viu fins al vermell intens.

 

L’auró negre (Acer monspessulanum)

Les fulles de l’auró negre tenen tres lòbuls.

Entre 8 i 10 metres és la seva alçada habitual. L’escorça és grisa i de vell es clivella considerablement. Les fulles de l’auró negre són simples, oposades, glabres i una mica coriàcies al tacte. Tenen tres lòbuls enters. Fan de 2 a 8 cm de llarg. Les flors són pèndules i apareixen abans que les fulles. El fruit consta d’un parell de llavors proveïdes d’unes ales tancades de tal manera que es toquen o s’arriben a superposar.

L’hàbitat natural de l’espècie són les rouredes seques. Hi apareix formant rotlles petits o bé aïlladament. Així doncs, no forma boscos.

Suporta bé el fred i la sequera relativa. Amb tot, no puja normalment més enllà dels 1200 o 1300 metres d’altitud. Tot i la seva rusticitat, tria sempre que pot les raconades frescals. Creix a poc a poc però no viu gaires anys, uns 100. Té la fusta dura i es fa servir per treballs de torneria i d’ebenisteria, especialment per fer peces xiques ja que no se sol disposar d’arbres de gaire diàmetre per fer-ne de grans. A la tardor tira cap a vermell i l’aspecte resultant és d’arbre de jardí japonès.

 

La blada (Acer opalus)

Fulles de blada al mes d’octubre.

La blada és un arbret que arriba als 15 metres. Les fulles són simples, oposades, ben peciolades i amb 3 o 5 lòbuls més o menys dentats (de vegades 7). Fan de 8 a 12 cm de llarg i de 9 a 14 d’ample. Les flors apareixen al mateix temps que les fulles o bé abans. El fruit són dues llavors inflades i disposades una enfront de l’altra en angle agut o recte. Tenen ales però no s’arriben a tocar.

Aquest petit caducifoli es fa generalment a l’estatge montà. Malgrat ser una espècie acompanyant de les rouredes seques, de vegades s’enfila vessants amunt fins a cotes subalpines. La blada és un arbre sofert que aguanta el fred i l’ambient una mica eixut de l’estiu. Té una longevitat notable d’entre 500 i 600 anys. Mai no forma boscos, com a molt rotlles. La seva coloració tardorenca és d’un taronja viu o roig, com de foc.

 

La moixera (Sorbus aria)

La moixera ofereix un bonic contrast de colors.

L’escorça és llisa i de color grisenc. Es clivella quan l’arbre és vell. Les fulles són amples, simples, alternes, fan de 5 a 12 cm de llarg i presenten el marge amb dues menes de dents: unes grans i unes altres més xiques. Tenen l’anvers d’un verd lluent i tirant a fosc que contrasta molt amb el revers envellutat per una pilositat blanca. La nervadura és molt visible per la cara de sota de les fulles. Les flors són blanques i s’agrupen en ramells. Els fruits madurs són vermells, globulars i amb la polpa grogosa.

La moixera no forma masses boscoses, sinó que és una espècie acompanyant, sobretot de les pinedes de pi roig, de les rouredes de roure de fulla gran i de les avetoses.

A casa nostra la trobem a l’estatge montà i fregant el subalpí, és a dir entre els 1000 i els 1600 metres aproximadament. Prefereix els substrats calcaris. Creix a poc a poc, sobretot perquè sovint es fa en llocs pedregosos. Té una importància ecològica destacable perquè  els seus fruits són un aliment molt preuats pels ocells i pels mamífers. La seva vermellor els atrau i d’aquesta manera en dispersen les llavors. De la moixera se’n treia un carbó de bona qualitat. La seva fusta, com que és dura i aguanta el fregament, és molt buscada pels ebenistes i torners. Els fruits es poden menjar, tenen un gust dolç acidós i una textura farinosa. A la tardor les fulles es tornen grogues.

 

El besurt (Sorbus aucuparia)

Detall de la fulla de besurt després de ploure.

El besurt, també conegut com a moixera de guilla,  no acostuma a superar els 15 metres d’alçada. Les fulles són compostes i alternes. Tenen d’11 a 19 folíols asimètrics, dentats, d’uns 3 a 6 cm de llarg i amb l’anvers més fosc que el revers. Les flors són blanques i en ramells amples, d’uns 10 a 15 cm de diàmetre. Els fruits són vermells, igualment agrupats en ramells que pengen, de gust acidós i amargant i romanen a l’arbre tot l’hivern.

Aquesta espècie queda clarament localitzada a l’estatge subalpí, on acompanya el pi negre i l’avet. També davalla a l’estatge altimontà, però no tan sovint. Viu pocs anys, uns 150 com a molt. Els seus fruits vermells són molt preuats pels ocells i els mamífers quan els poden heure, ja que són rics en vitamina C.

És un arbre amb molts aprofitaments tradicionals. La fusta es feia servir per fer pilons de carnisseria perquè no s’ascla. Dels fruits se’n fa gelea i un vinet d’aperitiu. També se’n destil.la un aiguardent que s’afegeix al vodka. De les flors se’n fa una beguda amb propietats calmants. Les fulles són tànniques i s’empraven per curtir pells. A les cabres i ovelles se’ls donaven les fulles com a farratge. Al nord d’Europa hi ha moltes creences al voltant d’aquest arbre. Finalment, la tardor del besurt pot ser groga, taronja, vermella o gairebé lila.

Cada cop en som més

Si t’estimes l’entorn, descobreix com unir-te a la nostra xarxa
“AQUÍ ens agraden els moixons”.

M'agraden els moixons

Subscriu-te al nostre butlletí

Deixa'ns el teu nom i el teu correu electrònic i t'enviarem mensualment informació, activitats i promocions