la màgia de la migració

La màgia de la migració

A l’hemisferi nord, a final d’estiu, milions d’ocells es preparen per realitzar una de les proeses més grans del món animal. L’escurçament de les hores de llum i la davallada, encara suau però perceptible, de les temperatures activen una producció hormonal que els mou a menjar tant com poden, mudar el plomatge si escau i, en algunes espècies, agrupar-se. L’aliment es transforma molt de pressa en reserves de greix que s’emmagatzemen al pit i a l’abdomen. El plomatge gastat es canvia per un de nou que faci el vol tan eficient com sigui possible. Per altra banda, la vida social aporta aprenentatges i protecció. Tot està a punt, doncs, per iniciar la migració de tardor, és a dir el desplaçament regular de tota o una part significativa de la població d’una espècie cap a latituds més meridionals per passar-hi l’hivern. Aquests desplaçaments de tardor són de centenars de quilòmetres per a les espècies que viatgen menys, i d’uns quants milers per a les de llarga distància. Però això només és l’anada. Uns mesos més tard, si s’ha sobreviscut, caldrà afegir-hi els mateixos de tornada. S’emprendrà la migració de primavera per reproduir-se a les latituds d’origen, més septentrionals.

Sovint es pensa que allò que provoca que les aus migrin és l’arribada del fred. Ho és, però de manera indirecta, perquè en realitat és la disminució d’aliment la força que mou les espècies a desplaçar-se a llocs on n’hi hagi més. La migració és, per tant, una estratègia de supervivència. Si a casa se’ns acaba el menjar, n’anem a buscar a un altre lloc. Però si apareix una font d’aliment estable i previsible, el comportament migratori s’altera fins al punt que pot arribar a desaparèixer. Les cigonyes blanques de la plana de Lleida han trobat aquest aliment “estable i previsible” en un gran abocador, i per això ara n’hi ha tot l’any. Hem de tenir present que les aus, com nosaltres, són uns vertebrats que regulen la temperatura del seu cos. Per tant, si tinguessin prou menjar per sobreviure durant els mesos d’escassetat, no els caldria viatjar tants quilòmetres i superar adversitats i perills per obtenir-lo. La disminució o fins i tot la mancança absoluta de menjar té a veure amb factors climàtics, esclar, sobretot amb la temperatura. Per això dèiem que el fred hi influïa però indirectament. Ho entendrem de seguida si pensem en els milions i milions de mosquits i altres petits insectes voladors que a la primavera i a l’estiu nodreixen la població europea de falciots negres, per exemple. A la tardor pocs en queden, i a l’hivern encara menys. Què els tocarà fer als incansables falciots? Doncs cap altra cosa que volar fins a latituds on n’hi hagi prou per sustentar-los durant uns quants mesos. Així doncs, per intuir si una espècie és migradora o no, el primer que hem d’esbrinar és de què s’alimenta. En funció d’això podrem deduir si és una au viatgera. Espècies com el gaig o la garsa, amb una dieta molt variada que inclou fruita, insectes, pollets, cucs, llavors, etc, troben menjar tot l’any al seu territori i per això no migren.

La tardor al Pirineu és una estació fantàstica per sortir a mirar ocells migradors. Els colls de muntanya i les riberes dels principals rius són els millors llocs per veure’n. Només cal penjar-se els prismàtics, agafar la guia d’ocells i sortir a buscar-ne.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Cada cop en som més

Si t’estimes l’entorn, descobreix com unir-te a la nostra xarxa
“AQUÍ ens agraden els moixons”.

M'agraden els moixons