Les caixes-niu

Un dels molts aspectes que atrauen l’atenció i l’interès de cada vegada més gent pel món de les aus és la seva diversitat: d’espècies, de mides, de colors, de cants, de comportaments, d’alimentació, d’adaptacions,… I també podríem afegir-hi la diversitat de classes de nius que construeixen per reproduir-se.

La primera imatge que ens ve al cap quan parlem de nius, sol ser una mena de tassa feta d’herbetes o branquillons. La major part dels ocells fan un niu seguint aquest principi constructiu perquè es pot bastir sobre diversos suports (arbres, edificis, directament a terra,…), està ben airejat, es pot camuflar, permet entrar-hi i sortir-ne de pressa en cas de necessitat, és relativament fàcil de fer (no cal una anatomia especial per fer-lo, si més no), i es pot construir en llocs inaccessibles per als depredadors, com per exemple al capdamunt d’un arbre, en una esquerda d’una cinglera o al mig d’un arbust punxent. En general, s’hi pot aplicar allò de tants caps tants barrets, perquè cada espècie el fa d’una mida, amb uns materials i en un emplaçament particulars. Són, tots ells, un magnífic producte d’enginyeria animal. Dèiem que això era la norma constructiva per a la majoria d’aus. Les que no la segueixen han ideat altres tipologies de niu. Les menys elaborades consisteixen en una simple cassoleta a terra, folrada o no amb materials de l’entorn i… ja tenim el niu fet. Una classe ben especial de nius, sobretot per l’especialització que cal per fer-los, i pel paper ecològic que juguen, són les cavitats als arbres. Anant pel bosc, segurament devem haver vist troncs amb forats. Aquestes perforacions rodones a la fusta només les poden fer un grup molt concret d’ocells: els picots. Són els únics amb un bec, un crani, unes vèrtebres i una musculatura del coll aptes per foradar la fusta. Ho fan per cercar-hi aliment (corcs, formigues i tèrmits), per marcar el territori i per niuar. Els forats-niu són rodons i d’una mida en funció de l’espècie de picot que els hagi fet. Les dimensions interiors de la cavitat també varien segons si el forat és de picot negre, picot verd, picot garser gros o picot garser petit, les quatre espècies de picots més exteses al nostre país.

El picot negre és el picot més gran d’Europa. Els seus nius són aprofitats per unes quantes espècies d’ocells.

A banda dels picots, hi ha tot un seguit d’espècies que fan el niu en cavitats. Malgrat que per cavitats també entenem els forats a la roca o als edificis, la major part d’ocells que niuen en cavitats, també coneguts com a espècies cavernícoles, ho fan en cavitats dels arbres. Els forats dels arbres ofereixen molta protecció contra els agents atmosfèrics que podrien posar en perill la niuada (pluja, neu, calamarsa, vent, fred o calor). Els depredadors tampoc no ho tenen fàcil per accedir a l’interior de les cavitats, tret que siguin prou àgils per enfilar-s’hi, en el cas dels mamífers, o que els forats siguin prou grans perquè puguin posar-hi una pota per agafar ous o pollets. Però les cavitats també tenen inconvenients. Els més importants són la manca de ventilació, que pot comportar l’aparició de paràsits, i el perill de convertir-se en una trampa mortal en cas que un depredador hi accedeixi, ja que no hi haurà escapatòria possible. Si fem cas del nombre i diversitat d’espècies que les aprofita, però, veurem que la balança de riscos i beneficis es decanta clarament cap a aquesta segona opció. Només a les nostres contrades, hi ha almenys 5 espècies de mamífers que en depenen poc o molt, i més d’una dotzena d’ocells. Des del liró gris i alguns ratpenats forestals entre els primers, fins a les mallerengues i el mussol pirinenc entre els segons. Tota aquesta comunitat d’animals que aprofiten els forats dels picots, o bé forats dels arbres vells fets pel pas del temps, s’anomenen ocupants secundaris de cavitats. Depenen en gran manera dels forats que abandonen els picots, i d’aquí ve la importància ecològica que atribuíem a les cavitats unes línies més amunt. Sense forats als arbres, les mallerengues carbonera, blava, petita, emplomallada i d’aigua, el pica-soques blau, el gamarús, el mussol pirinenc, el colltort i la xixella, per exemple, tindrien problemes per fer niu. D’altres moixons són més de cavitats en parets naturals o d’edificis, com els pardals comú, xarrec i roquer, la cotxa fumada, la cuereta blanca i el pit-roig. I encara podríem afegir a la llista d’espècies nidificants en cavitats el xot, el mussol comú, el xoriguer gros, la puput, els estornells comú i negre, el cargolet i els raspinells comú i pirinenc.

El pica-soques blau aprofita els forats dels picots per fer-hi niu. Si l’entrada és massa gran, la tapa amb fang.

I quina relació hi ha entre els picots, els ocupants secundaris de cavitats i les caixes-niu? Molta, de seguida ho veurem. La manera com s’aprofiten els recursos naturals té una influència directa sobre les poblacions de les espècies que en depenen. Així, per exemple, si talem tots els arbres de bon diàmetre d’una zona forestal, deixarem el picot negre sense troncs adequats per fer-hi el niu. I si en aquell bosc no hi pot niuar el picot negre, ja podem donar per segur que tampoc no ho faran ni el gamarús ni el mussol pirinenc, perquè necessiten els seus forats per fer-ho. Per altra banda, si enretirem tots els arbres morts o decrèpits també estarem reduint molt i molt les possibilitats que hi hagi picots en aquella massa forestal, perquè en aquesta mena d’arbres troben bons llocs per fer el niu i menjar en forma d’insectes associats a la fusta morta. I encara un tercer cas: els picots necessiten troncs d’un cert diàmetre per fer-hi el niu. Per tant, si els boscos són molt joves…

Cal evitar de totes totes la tala d’arbres morts amb cavitats. Respectem-los!

Malauradament, tot això és el que ha passat sovint, i la conseqüència ha estat que hi ha boscos amb pocs forats, i per tant amb escasses poblacions de picots i d’ocells ocupants secundaris de cavitats. I aquí és on entren en joc les caixes-niu. En veure la mancança de forats que hi havia als boscos, a algú se li va acudir de fer-ne uns d’artificials que servissin per pal·liar els que els picots no podien fer pel tipus d’arbres que hi havia. Va idear una capsa amb un forat per penjar al tronc o a les branques, i així van nèixer les primeres caixes-niu. D’això en fa molts anys, i des d’aleshores la tècnica i els materials de construcció d’aquests llocs per niuar han evolucionat, com tot. Durant molt de temps, les caixes-niu s’han fet de fusta per la facilitat de treballar-la i per emular al màxim els forats dels picots als troncs. Avui en dia, però, també n’hi ha d’un material anomenat ciment-fusta. És una mena de formigó fet de calç, ciment i serradures de fusta. Aquest material té una molt bona resistència als agents meteorològics, poden fer-se’n models diferents i tenen un aïllament molt bo. L’interès per afavorir determinades espècies ha fet dissenyar caixes-niu de mides i formes particulars. Així, les mallerengues i els pardals, per exemple, ocupen les caixes-niu que tenen per entrada un forat petit, els raspinells les que la tenen lateral, i el pit-roig i la cotxa fumada les caixes-niu amb el frontal ben obert.

Els arbres dels patis de les escoles són ideals per penjar-hi caixes-niu i fomentar ell respecte pels ocells entre els nens.

A més de les de fusta i de ciment-fusta, ara també n’hi ha de suro. I si pels ocells hi ha una bona tria de models, pels ratpenats també. La rehabilitació d’edificis sovint comporta el tapament de forats i esquerdes on feien vida pipistrel·les i altres espècies de muricecs, com en diuen al Pallars. Per aquest interessant grup animal hi ha refugis d’hivern, caixes-niu de cria i estructures que tant serveixen per a una cosa com per l’altra. A més a més d’aquesta funció reparadora o de substitució de les cavitats natuals, les caixes-niu també són un magnífic recurs pedagògic, sensibilitzador i per gaudir dels ocells a prop nostre. Gairebé qualsevol balcó o jardí serveix. Els patis de les escoles i els jardins d’hotels i allotjaments rurals són excel·lents llocs per penjar-ne. Ja n’hi ha uns quants a les nostres comarques que en tenen. Si l’espècie indicada la troba, i la caixa-niu reuneix les condicions que tot seguit expliquem, és molt probable que ens l’ocupin. La primera recomanació és triar el lloc on la posarem. Normalment la penjarem en un arbre o en una paret. En tots els casos cal tenir en compte unes senzilles normes: no la pengeu ni molt alta ni molt baixa, a uns 2 o 3 m del terra ja va bé (si més no per a mallerengues i similars); eviteu les orientacions massa exposades al sol, i assegureu-vos que està fora de l’abast de gats i d’altres possibles depredadors. Quan tenim lloc i caixa-niu, l’hem de col·locar. Un factor molt important per tenir més possibilitats que ens l’ocupin és l’època en què la pengem. Per anar bé, a final de febrer o principi de març ja hauríem de tenir les caixes-niu posades a lloc.

Les caixes-niu amb el forat massa gran i poc fondes són un perill per als moixons perquè un gat o una garsa pot accedir fàcilment als ous o pollets.

No hi fa res que encara pugui nevar i fer fred. Molts moixons ja comencen a buscar on faran el niu. Si la posem en un arbre, normalment pot anar clavada al tronc o penjada d’una branca. Cal preveure que el vent no li faci donar cops. Un detall important és que a dins no cal posar-hi ni herba, ni menjar ni res de res. Els moixons que l’ocupin ja s’encarregaran d’omplir-la de material (molsa, plomes, herbes, etc, segons l’espècie). Si ens l’ocupen, gaudirem molt veient-hi entrar i sortir els moixons, com porten material per fer el niu, menjar pels pollets,… Podem mirar-ne el contingut un cop per setmana, si fa no fa. Abans d’obrir-la (totes les bones caixes-niu tenen un sistema fàcil d’obertura) podem donar-hi uns copets per advertir-los. De vegades surten, però quan coven solen quedar-s’hi. Llavors cal ser molt prudents i destorbar-los el mínim possible. Les espècies petites fan un parell o tres de llocades per temporada. Per facilitar que l’any següent ens la tornin a ocupar, és important treure’n tot el contingut (molsa, herbes, cuques, excrements, etc) i netejar-la de manera que la temporada següent la trobin en perfectes condicions (és a dir buida) per tornar-la a fer servir. Això ho podem fer als mesos de novembre o desembre. Entre les menjadores d’hivern i les caixes-niu de primavera i estiu, tindrem moixons a prop nostre tot l’any!

Les mallerengues (aquí una carbonera) són els moixons que més fàcilment ocupen les caixes-niu.

Cada cop en som més

Si t’estimes l’entorn, descobreix com unir-te a la nostra xarxa
“AQUÍ ens agraden els moixons”.

M'agraden els moixons

Subscriu-te al nostre butlletí

Deixa'ns el teu nom i el teu correu electrònic i t'enviarem mensualment informació, activitats i promocions