_dsc0124copia

Les menjadores de moixons

Les menjadores per a moixons se solen posar a la tardor i a l’hivern, que és quan més els costa de trobar-ne, sobretot si neva. Si bé posar-los menjar els ajuda a sobreviure, hem de ser conscients que no els és imprescindible, ja que han viscut sempre sense les nostres aportacions d’aliment. En tot cas, convé ser constants un cop ja els hem acostumat a les nostres menjadores. Per altra banda, és inevitable que la disponibilitat artificial d’aliment interfereixi en la biologia i el comportament de les espècies que se’n beneficien. Hi ha estudis que ho demostren. Un efecte detectat, per exemple, és que, en augmentar la taxa de supervivència i millorar l’estat de salut, alguns individus s’aparellen abans i poden arribar a tenir una llocada més a l’any. Una altra conseqüència, menys falaguera, pot ser la transmissió de malalties entre ocells si les condicions d’higiene de les menjadores no són bones. És per això que convé tenir les menjadores netes i amb aliment en bon estat.

Posar menjadores a la tardor i a l’hivern ajuda els moixons a trobar aliment, com ja hem dit. Però sobretot ens permet tenir un bocí de natura a prop nostre, a casa mateix. Aquest és el principal i més important benefici d’aquesta pràctica que va en augment als nostres pobles i comarques. El ventall de bons moments està garantit: podem aprendre a reconèixer noves espècies, observar amb detall les seves formes i colors, fer pràctiques de fotografia, intentar-los dibuixar, fixar-nos en el seu comportament, descobrir les relacions que s’estableixen entre individus i espècies,… I és que veure mallerengues, pardals, caderneres, verdums, pit-rojos o lluers voleiant a pocs metres de nosaltres resulta captivador per a petits i grans. Atrau tant que mirarem menys la tele, estarem de més bon humor i s’alleugeriran una mica les nostres cabòries. És, en resum, una manera senzilla, efectiva i econòmica de gaudir de la natura des de casa.

Des de casa o des del pati de l’escola o des dels jardins de l’allotjament on ens estem. I és que també hi ha centres educatius i establiments turístics que disposen d’aquest material a les seves instal·lacions. Hi han vist un important recurs pedagògic i un element de sensibilitat vers la natura.

Quines són les espècies que més visiten les menjadores? Quins menjars els podem posar? Vegem-ho:

Mallerenga carbonera: L’espècie més comuna a les menjadores de jardins urbans. Si la ratlla negra del pit és ampla i arriba fins al cul, mascle. Si és estreta i no hi arriba, femella. Li agraden molt els cacauets, les pipes i el llard.

Mallerenga blava: Menuda però amb molt caràcter, no dubta a plantar cara a moixons més grans. Si cal es penja de les branques més primes per buscar menjar. Gran consumidora de cacauets, pipes i llard. De vegades també tasta el negrilló

Mallerenga petita: Menys urbana que les dues mallerengues anteriors, la petita pot ser molt abundant a menjadores situades a prop del bosc, especialment de pins i avets. Es deleix pels cacauets, les pipes i el llard.

Mallerenga petita en una menjadora de pastissos de llard.
Mallerenga petita en una menjadora de pastissos de llard.

Mallerenga emplomallada: Totalment forestal, sobretot dels boscos de coníferes. És inconfusible per la seva cresta blanca i negra, que l’aixeca i l’abaixa tot sovint. Com les altres mallerengues, consumeix cacauets, pipes i llard.

Pica-soques blau: Visitant de les menjadores situades a llocs propers a boscos. El pica-soques blau és més gros que les espècies anteriors. Sovint menja cap per avall. Li agraden especialment els cacauets, però no menysté les pipes.

Pardal comú: Tot i que n’hi ha menys que abans, el pardal comú és encara l’espècie més abundant als nostres pobles i ciutats. Aprofita tot el que pot, però en ser menys àgil que les mallerengues, sovint s’acontenta amb el que cau de les menjadores.

Pit-roig: Solitari i prudent, el pit-roig menja gairebé sempre a terra. Però el podem fer pujar a les nostres menjadores amb el llard i, sobretot, amb cucs deshidratats i amb una pasta especial per a moixons insectívors que també agrada als tallarols.

Verdum: D’aspecte robust, el seu bec gruixut el delata com a bon trencador de llavors. El mascle és d’un verd grogós, mentre que la femella és grisosa. La seva menja preferida són les pipes, amb clasca o sense.

Verdum mascle en una menjadora de pipes.
Verdum mascle en una menjadora de pipes.

Lluer: Hi ha hiverns que n’arriben molts, i d’altres que n’arriben ben pocs. Si un lluer troba la nostra menjadora de negrilló o de cacauets, ja podem preparar-nos a tenir-n’hi uns quants més al cap d’uns dies.

Cadernera: Elegant però si cal buscaraons, la cadernera és el moixó més acolorit que pot visitar les nostres menjadores. Per aconseguir-ho, la clau és oferir-li negrilló i tenir molta paciència. Li pot costar de trobar la menjadora, però quan ho faci…

 

Si no tenim ni jardí ni pati també podem gaudir dels moixons. I tant! Hi ha models pensats per a tota mena d’espais exteriors. Fins i tot si només tenim una finestra. Normalment les menjadores es pengen d’una branca. A l’hora de triar el lloc hem de tenir en compte, primer, que la vegem bé des del menjador de casa, la cuina o una habitació. Recordem que la gràcia és que la puguem mirar mentre feinegem, mengem o reposem. En segon lloc, cal vigilar amb els gats. No pengeu la menjadora molt amunt, però sí a prou alçada perquè no hi arribin amb un bot. Eviteu posar-la a prop d’arbustos on ells puguin amagar-se i saltar sobre els moixons que mengin a terra. I per últim, és bo netejar sovint la menjadora i els accessoris que hi puguem posar, com ara plats i abeuradors.

A les menjadores podem observar el comportament de les diferents espècies que les visiten, com aquests dos lluers mascles.
A les menjadores podem observar el comportament de les diferents espècies que les visiten, com aquests dos lluers mascles.

La temporada de menjadores va de mitjan octubre a l’abril. Quan arriba el bo les podem treure, buidar, netejar i guardar fins a la propera tardor. Hi ha gent que vol gaudir dels “seus” moixons tot l’any i per això no treu mai les menjadores. Cal tenir en compte, però, que a la primavera i a l’estiu els moixons les visiten poc perquè s’estimen més les proteïnes dels insectes. No patiu, quan torni el fred ells també tornaran.

Cada cop en som més

Si t’estimes l’entorn, descobreix com unir-te a la nostra xarxa
“AQUÍ ens agraden els moixons”.

M'agraden els moixons