Lliçons des del hide

Els aficionats als ocells i a la fotografia hauríem de passar alguna vegada per un aguait fotogràfic. Bé, potser amb una vegada no en tindrem prou. I no només per les fotos que puguem fer als animals desitjats, que en teoria és la principal motivació per romandre hores tancats i callats en les estances de pocs metres quadrats que són la majoria d’aguaits o hides. Hi ha altres raons tant o més poderoses per a nosaltres que disparar ràfegues de jpgs i raws, com per exemple el gaudi de tenir aquella espècie somniada a pocs metres sense que et vegi, i l’observació detinguda i privilegiada del seu plomatge, comportament, posat i en el fons bellesa. És per això que a més de l’equip fotogràfic sempre hem de dur els prismàtics quan anem a un equipament d’aquests. En sortir-ne, ens emportarem imatges dins d’una tarja de memòria, però segurament els millors moments els guardarem a la nostra, de memòria.

àliga cuabarradaQualsevol mes pot ser bo per admirar un dels rapinyaires més bonics de la nostra terra. L’entorn és més tranquil els dies feiners, com quan hi vam anar. Tenim perspectiva i l’horitzó permet veure-les venir de lluny. La parella d’àligues cuabarrades (Aquila fasciata) s’atansa atreta pel menjar que les ajuda a criar amb èxit. Ella caça i menja mentre ell s’ho mira i reposa parat en un tronc sec. Quins ulls, quina blancor i quines potasses caçadores.

 

sisóEl dia ja és bastant llarg al maig. Hi entrem a les 5 de la matinada. La foscor ajuda a sentir-hi millor. La bona tria de l’emplaçament per part dels amos del petit aguait portàtil ens ha de permetre de veure el sisó (Tetrax tetrax), l’espectacular ocell dels secans, fent el seu cant nupcial. Però ailàs, l’atzar també juga en aquest joc i mana més que ningú. Tot el matí sentint-lo a pocs metres rere la lona i al cap de 4 hores, per fi, passa tot murri per davant del vidre espia. Els colors de la primavera són els quadres d’aquella preciosa casa seva.

 

gaig-blauAl juny la calor pot ser forta al pla. Des d’un aguait elevat i sota un sol de tronada, la caseta per acollir tanta vida ornitològica com sigui possible es dreça davant nostre. Les seves façanes tenen tot de forats per accedir a petits espais on diverses espècies crien amb la tranquil·litat que els dóna el lloc i l’ambient. Una d’elles és el gaig blau (Coracias garrulus). Els seus colors llampants trenquen la monotonia d’aquell mar de torrats i marrons, igual que la postura en què es posa per emetre el seu cant estripat.

 

astorNovembre. La boira fa dies que esborra la llum de les comarques fondes. A primera hora del matí, l’astor (Accipiter gentilis) s’abat sobre l’esquer viu posat quan encara era fosc. Actua ràpid. El pigallat de marrons i grisos de les ales i l’esquena ens diuen que encara no és un adult perfecte, però ja ha après a tapar la presa amb les ales mig obertes per deixar clar que aquell colom és seu.

 

voltors comunsFinal d’any a la Muntanya d’Alinyà, terra de voltors. El dia és curt i la llum de tarda d’una calidesa mesurada. Dotzenes de carronyaires s’agombolen esverats i engoleixen a tota velocitat les restes d’escorxador deixades minuts abans. Quan el menjar s’acaba, els voltors comuns (Gyps fulvus) es van enlairant del canyet com avions d’un aeroport. Torna la calma i alguns aprofiten la solitud per festejar. L’hivern s’ensuma, i el zel també.

Cada cop en som més

Si t’estimes l’entorn, descobreix com unir-te a la nostra xarxa
“AQUÍ ens agraden els moixons”.

M'agraden els moixons