Moixons del fred

Les comarques pirinenques, i bona part del país, són la destinació on passen l’hivern un bon nombre d’espècies de moixons del nord. Són el que anomenem espècies hivernants. La seva àrea de reproducció és, en general, molt més al nord de les nostres contrades, de mitja Europa en amunt si fa no fa. Cada final de tardor, els aficionats a l’ornitologia estem atents a l’arribada d’aquests moixons perquè només podem gaudir de la seva presència uns pocs mesos a l’any. I encara no pas sempre igual, ja que segons la temporada n’arriben més o menys individus. L’actual està essent especialment bona per a un grapat d’espècies que tot seguit us presentem. Normalment, la seva arribada abundosa respon a bones temporades de cria, nord enllà.

Les nevades fortes, com aquesta del gener de 2006, de vegades ens porten sorpreses ornitològiques.

El durbec (Coccothraustes coccothraustes)

És un representant molt especial de la família de les caderneres, pinsans i passerells. La seva principal particularitat és el bec, molt gruixut. Amb aquesta imponent eina obre o esclafa pinyols de petits fruits per menjar-se’n les llavors. Li agraden especialment les de lledoner i cirerer, i en general la grana menuda de tots els caducifolis. A més del poderós bec que li dóna nom, la forma i el color de la punta d’algunes lomes de les ales li confereix encara un aspecte més exòtic. I encara, aquest bec amb tanta personalitat canvia de color segons l’estació. Ara és gairebé blanc, mentre que a la primavera agafa una tonalitat gris blavosa. Segons l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), només en la primera setmana de gener se n’han fet 129 observacions al conjunt del país. Aquesta freqüència d’aparició és de les més altes dels darrers anys, i denota l’arribada de més durbecs que de costum. Com la majoria d’espècies de la seva família, en  aquesta època sovint s’associa amb d’altres espècies per buscar menjar. No és difícil que allà on n’hi hagi, visiti menjadores per a moixons. Si aquest és el cas, qui en pugui gaudir des de casa, escola, hotel o refugi ja es pot considerar ben afortunat.

El durbec és d’aspecte rabassut, capgros i cuacurt. Foto: Enriqueta Rodríguez.

El lluer (Carduelis spinus)

Comparteix família amb el durbec, però no s’assemblen ni poc ni molt. El lluer és força més petit i de colors verds, grocs i negres. També li agraden les llavors, i el seu bec cònic i estret li permet de buscar-les a dins dels fruits més menuts. Les de vern i les de bedoll són les seves preferides. Com que és molt lleuger, pot penjar-se dels branquillons més prims. D’entre els moixons de la seva família, segurament és el més refiat de tots. Hi ha hiverns que es produeixen veritables invasions de lluers centreuropeus. En vénen estols i més estols els anys que la reproducció ha estat exitosa i per contra l’abundància d’aliment no els pot sustentar a tots. Llavors es desplacen cap a latituds més meridionals en massa i arriben fins a les conurbacions de bona part del país. Té debilitat per les llavors com el negrilló, les pipes i els cacauets, de manera que si en tenim a prop i els n’oferim, tenim molts números de passar molt bones estones mirant-los agafats a les nostres menjadores i sentint la seva incofusible piuladissa.

El lluer femella és més aviat grisosa i amb el plomatge ben ratllat.
El lluer mascle és verd grogós i amb el capell negre. Alguns també tenen una mica de negre a la gola. Li agraden molt les llavors del vern.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El pinsà mec (Fringilla montifringilla)

Si el durbec patia un canvi de coloració al bec, el mascle del pinsà mec es transforma encara més. Ara el veiem amb un plomatge una mica discret, si bé al costat del seu cosí, el pinsà comú, continua destacant pel final de l’esquena blanc i el cap, el pit i la franja de les ales més ataronjat. Però cap a final d’hivern cada cop té el cap més negre fins que el contrast amb la resta del cos el fan un moixó molt bonic. El nom de mec ve del reclam que emet quan vola. Totes les espècies de la seva família, i d’altres, emeten uns reclams curts quan volen que s’anomenen crits de contacte. El nom ho diu tot: serveixen per mantenir la cohesió de l’estol, o bé buscar-ne si t’has quedat sol! Aquest pinsà niua molt al nord del continent, als bedollars escandinaus. La seva arribada fins a les nostres terres varia d’any en any. Hi ha contrades catalanes com Osona on hi és abundant gairebé tots els hiverns. Enguany, però, se n’estan veient bastants a les nostres comarques pirinenques.

El mascle de pinsà mec sempre té el cap poc o molt fosc. A mesura que l’hivern avança, cada cop el té més negre.

 

El tord ala-roig (Turdus iliacus)

El tord ala-roig es pot confondre amb el tord comú, però la vermellor dels costats i el disseny facial ajuden molt a identificar-lo.

Si la família de les caderneres i els pinsans ens porta uns convidats especials, la de les merles i les grives no es queda curta. Com passava amb aquell altre grup, hi ha tot d’espècies centreuropees i nòrdiques  que a la tardor es desplacen vers el sud del continent per passar-hi l’hivern. Aquí en presentarem un parell. La primera és el tord ala-roig. Té la mida d’un tord (per això se’n diu), però ben vist de seguida s’aprecien els seus trets distintius: cella i bigotera blanques i de sota de les ales d’un color vermellós que se li estén cap als costats del pit. S’alimenta de tota mena de petits fruits, i ara a l’hivern també aprofita les llavors. Però si una cosa li agrada al tord ala-roig, com a la resta de membres de la seva família, és pasturar pels prats a la recerca de cucs i altres invertebrats. Si els prats tenen bestiar, encara millor, perquè una cosa porta l’altra: bestiar, excrements, cuques, menjar! Sol formar estols, i sovint es barreja amb d’altres moixons a l’hora de buscar menjar, especialment ara, que tothom va més just.

 

La griva cerdana (Turdus pilaris)

La griva cerdana pastura sovint pels prats on hi ha bestiar.

La segona espècie de la família de les merles és la griva cerdana. El nom ens orienta sobre la mida i el pigallat que deu tenir, semblants ambdues coses a les de la seva cosina, la griva comú. I sí, així és. Però el cognom pot sorprendre. Fa pensar que només n’hi hagi a la Cerdanya, o que sigui originària d’aquesta perfecta comarca pirinenca. Però això no té ni cap ni peus, perquè la cerdana és un moixó que niua de mitja Europa en amunt. Aquí, Cerdanya inclosa, només la tenim com a visitant hivernant i gràcies. Si consultem un dels més grans tresors lingüístics que tenim en el nostre idioma, el Diccionari Català-Valencià-Balear de mossén Alcover, trobarem una possible explicació al cognom d’aquesta griva. A banda de ser el gentilici femení de la Cerdanya, cerdana també és com s’anomenava aquesta espècie, sense el nom de griva al davant. Com a adjectiu, cerdà i cerdana s’empra en alguns llocs del país per a designar algú murri, que no mereix confiança o que procura enganyar. En d’altres llocs, en canvi, es fa o feia servir per advertir de la tossuderia ridícula d’algú. Per tant, segurament el qualificatiu de cerdana per aquest preciós moixó del nord deu venir d’algun tret del seu comportament que s’avé amb alguna d’aquestes definicions. Sigui pel que sigui, veure grives cerdanes pasturant pels prats gebrats, o afartant-se de tapaculs de gavernera, és una de les millors visions que podem tenir durant les nostres passejades ornitològiques hivernals pel Pirineu.

Cada cop en som més

Si t’estimes l’entorn, descobreix com unir-te a la nostra xarxa
“AQUÍ ens agraden els moixons”.

M'agraden els moixons

Subscriu-te al nostre butlletí

Deixa'ns el teu nom i el teu correu electrònic i t'enviarem mensualment informació, activitats i promocions