Per molts anys, Galliner!

Hi ha una frase que diu que per assolir una fita, la principal limitació que sovint tenim som nosaltres mateixos. Per nosaltres hem d’entendre aquelles traves que conscientment o inconscient ens hi posem: no em faran cas, no podré, això no interessa ningú, no trobaré els mitjans, em fa mandra,… i d’altres frases que aigualeixen idees brillants, abans i tot d’haver-nos-hi esforçat. Les il·lusions són com llavors que s’han de regar molts dies perquè arribin a germinar. Ara fa 10 anys vam tenir-ne una, hi vam creure i ens en vam sortir. Aquesta és la història de com un somni es va fer realitat.

Aspecte del turó Galliner el febrer de 2009.

L’any 1995 vam començar el seguiment de la migració de rapinyaires a la cara nord del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Durant més de 15 anys vam anar al coll de Creus, a les Escabanelles de Vilanova, al prat de coll de Jou o al turó de Colobret a observar i anotar el pas d’aligots vespers, àligues marcenques, astorets, milans i tota una colla d’espècies d’ocells planadors. Dúiem una cadira de càmping, un parasol i els aparells d’observació. I res més.

L’estiu de 2008, asseguts a la nostra tercera o quarta cadira plegable, ens vam adonar que aquestes magnífiques aus anaven a guanyar alçada al final de la carena de davant nostre. Semblava que allà hi havia alguna cosa que els hi feia anar per remuntar i planar cap al seu destí. Van passar els mesos i, al febrer de 2009, la curiositat ens va empènyer a explorar aquell indret.

Quan hi vam arribar ens vam trobar uns rocs al capdamunt d’un petit turó i una mata de pins que feia una clariana al voltant d’aquelles roques plenes d’ascobes. Érem al capdamunt del turó Galliner, una de les muntanyes que hi ha entre les parets del Cadí i els pobles de la baldana; un lloc ben conegut per la gent  de Vilanova de Banat, Lletó i Artedó. Els arbres tapaven bastant la vista, però s’intuïa que, amb menys pins, la panoràmica seria excepcional. Estàvem certs que des d’allà els rapinyaires migradors es veurien de meravella gràcies al corrent d’aire ascendent que s’hi forma. I vam tenir una feliç idea: i si busquéssim la manera de fer-hi un mirador per gaudir dels ocells de pas i alhora difondre el paisatge i la natura que des d’aquí es veu? Acabàvem de sembrar un somni al mig d’aquells rocs entre pins. Carregats d’il·lusió i dades vam anar a veure l’Ajuntament d’Alàs i Cerc i la direcció del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Els vam explicar el projecte, hi van donar voltes i al final se’n van convèncer. Mai no els podrem agrair prou, a les dues institucions, que confiessin tant en nosaltres. El consistori municipal i el Parc van demanar i tramitar respectivament una subvenció del Govern i el projecte es va aprovar. El mirador tantes vegades somniat seria una realitat!

Obertura de l’accés al lloc del mirador.
Estructura inicial del mirador.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A final d’estiu de 2009 ens hi vam posar de valent. Va caldre pactar l’accés a la zona, obrir una pista forestal i arranjar l’indret on uns fusters entusiastes hi bastirien l’estructura del mirador. Una part del camí per arribar al cap del turó Galliner havia d’obrir-se de bell nou i ens va semblar que estaria bé de recuperar, dins del possible, el traçat del camí que els militars van fer, en acabada la Guerra Civil espanyola, per construir el niu de metralladores i els magatzems de munició del turó Galliner. No en quedava gairebé cap rastre, d’aquell camí, però regirant cartografia en vam trobar el traçat, i amb més o menys encert el vam resseguir. Van ser unes setmanes de feina dura pels fusters, però al final el mirador va quedar enllestit al lloc previst. Es van tallar alguns pins per obrir la panoràmica i ja vam tenir a disposició de tothom un nou equipament ecoturístic a la nostra comarca.

El somni fet realitat.

 

El Carles Dalmau va ser un dels primers visitants del mirador. Sense saber-ho, ell fou inspirador de tot això i més.

Al 2010 el mirador es va completar amb cartells interpretatius i altres elements per fer-hi l’estada més agradable. Se’n va senyalitzar l’accés i més endavant se’n va fer un tríptic ecoturístic. Ja duu una dècada a sol i serena, parant tronades, nevades, ventades i el bat del sol. I acollint aficionats als ocells, excursionistes, ciclistes i boletaires. Els cada cop més nombrosos visitants són respectuosos i ningú no l’ha fet malbé ni hi ha escrit les inicials. També s’hi fa un camp de treball per a joves i s’hi ha reprès l’estudi tècnic de la migració dels ocells rapinyaires. S’hi fan excursions organitzades i hi ha senyals als camins dels voltants per arribar-hi lliurement.

El mirador equipat del tot, a començament d’hivern.

 

 

Aquell somni és real i ara en gaudeix tothom qui vol. Molt sovint encara ens enrecordem d’aquella cadira de càmping blava, de la clariana entre els pins i de la guspira que va encendre-ho tot. I no podem evitar que els ulls ens espurnegin.

Cada cop en som més

Si t’estimes l’entorn, descobreix com unir-te a la nostra xarxa
“AQUÍ ens agraden els moixons”.

M'agraden els moixons

Subscriu-te al nostre butlletí

Deixa'ns el teu nom i el teu correu electrònic i t'enviarem mensualment informació, activitats i promocions