Temps de vespers

Encara que una mica desconegut i aquí nidificant escàs, és el rapinyaire migrador més nombrós d’Europa pels grans estols que forma a l’hora de viatjar.

Tot i que del pas primaveral se’n tenen moltes menys dades que del de tardor, sabem que el pas prenupcial de l’aligot vesper es produeix durant el mes de maig, i sembla que la gran ruta de l’alt Segre que tot seguit descrivim no té el trànsit d’aligots tan intens de final d’estiu.

Però situem-nos a les acaballes del mes d’agost en un punt qualsevol de la serra del Cadí. Posem per cas a Lletó, a la cara nord alturgellenca. És mig matí. El cel està emboirat pels núvols desfets de la tronada de la nit que va aigualir el correfoc de la festa major de la Seu. Estem aturonats dalt del poblet, equipats amb prismàtics i telescopi. Esperem veure rapinyaires migradors, com més millor. Totes aquelles aus l’aliment principal de les quals desaparegui amb l’arribada del fred, hauran de migrar d’Europa a final d’estiu o durant la tardor. Els ocells rapinyaires no sols mengen conills i aviram, com sovint encara es creu. N’hi ha que mengen insectes i altres que s’alimenten de rèptils, per exemple, unes fonts d’aliment que a l’hivern minven quasi del tot. L’aligot vesper és un d’aquests ocells viatgers. El seu principal aliment són els insectes voladors, com ara vespes, abelles, borinots i altres. D’aquí el nom de vesper. En llatí també: Pernis apivorus (mena d’aligot menjador d’abelles).

Al mes d’agost, l’aligot vesper es prepara per a la migració de tardor. Menja molt i emmagatzema reserves a sota la pell en forma de greix. I és que s’encara a un periple de mils de quilòmetres en dejú. Arribat el dia, les aus del centre i nord del continent comencen a viatjar vers el sud-oest, amb vistes al golf de Guinea, a l’Àfrica subsahariana, on passaran l’hivern. A mesura que viatgen, els estols es van engrandint per la incorporació d’aus solitàries o grups petits. Segons alguns autors, viatjar en estol augmenta la possibilitat de trobar els corrents ascendents que permeten un vol més eficient, de traçar rutes dretureres i de localitzar fonts d’aliment impredictibles però puntualment molt abundants. Aquestes volades poden ser de dotzenes o fins i tot centenars d’individus, la majoria adults. Els joves tendeixen a anar pel seu compte, tot i que l’instint i la traça dels adults els menen als mateixos llocs, més o menys. Els aligots vespers volen de dia, aprofitant l’aire calent per enlairar-se i lliscar fins al proper corrent ascendent. Això els porta a creuar els mars pels llocs més estrets, ja que a sobre l’aigua no s’escalfa prou l’aire per formar els corrents tèrmics ascendents. Cap al tard s’ajoquen als arbres. Si topen amb pluja o vent, volen a cop d’ala o esperen que s’encalmi. S’orienten gràcies a la percepció i interpretació del camp magnètic de la Terra (que varia en funció de la latitud), i també pel record de punts de referència geogràfics. Instint i aprenentatge en perfecta combinació. Així doncs, per a una espècie com aquesta, amb una dieta basada en eixams d’insectes, una migració de llarga distància i un vol gasiu d’esforços, surt més a compte volar en estol que no pas en solitari.

Per a moltes aus, creuar una serralada com els Pirineus no és tasca fàcil. Per a l’aligot vesper, en canvi, no suposa cap gran tràngol perquè amb la seva tècnica de vol pot “saltar” cims i serres sense gaires problemes. Ara bé, això no vol dir que els grans estols passin per on escau, com tot seguit veurem. En arribar al nostre país, els estols d’aligot vesper que baixen propers a la Mediterrània es troben el massís del Canigó de cara. Un gran nombre d’aligots s’endinsen al Conflent i van remuntant la vall del Tet fins a collar la Perxa. Un cop a la Cerdanya tiren Segre avall, sempre més o menys per la baga. N’hi ha que trenquen pel coll del Pendís, entre el Moixeró i el Cadí, i baixen pel Berguedà. Molts continuen resseguint el Cadí i arriben a l’Alt Urgell. Des d’aquí, se’ls veu volar cap al sud-oest, com si anessin a passar pel port de Bóixols o a prop. Si mirem un mapa, la diagonal Canigó-Boumort va de nord-est a sud-oest, justament la direcció de vol dels aligots vespers a la tardor. A més, el conjunt de cims, serres i valls que hi ha entre aquests punts dibuixa un corredor de molt bon seguir des de l’aire. Els que baixen pel Berguedà deuen seguir carenes orientades de la mateixa manera. Els estols que passen pel costat oriental del Canigó es deuen endinsar al Vallespir, deuen remuntar el Tec, entrar al Ripollès i resseguir el Ter, en un traçat paral·lel a la nostra ruta Tet-Segre-Cadí. Tots fan cap a Gibraltar, el lloc de pas més important d’Europa occidental.

Cada cop en som més

Si t’estimes l’entorn, descobreix com unir-te a la nostra xarxa
“AQUÍ ens agraden els moixons”.

M'agraden els moixons

Subscriu-te al nostre butlletí

Deixa'ns el teu nom i el teu correu electrònic i t'enviarem mensualment informació, activitats i promocions