Temps de papallones

Moment precís en què una nimfa mediterrània surt de la seva crisàlide on s’ha transformat d’eruga en papallona.

L’arribada del bon temps està associada a verdor, flors i voleiar de papallones. Aquests interessants insectes omplen de color la major part dels nostres ecosistemes de muntanya. Amb més o menys entusiasme, tothom s’ha parat alguna vegada a contemplar les papallones, ja sigui per les seves coloraines, ja sigui pel seu vol senzill i tentinejant. El cas és que sota aquest nom s’apleguen dotzenes i dotzenes d’espècies d’insectes que tenen uns trets comuns entre si. Els principals són de caire morfològic i biològic. És a dir, que totes tenen un parell d’antenes i d’ulls, 4 ales disposades de dues en dues a cada costat del cos i 6 potes. I totes tenen un cicle vital metamòrfic: petites erugues neixen d’ous postos pels adults, aquestes larves es nodreixen de plantes i van creixent fins que es fan pupes. Després d’un temps de vida alentida, finalment esdevenen adultes en forma de papallona. N’hi ha tantes espècies que és inevitable que moltes presentin unes particularitats alimentàries o de comportament. Tot plegat les converteix en uns éssers d’allò més interessants.

A l’hora de classificar-les trobem una primera distinció molt fàcil de fer: hi ha espècies d’hàbits diürns (lepidòpters ropalòcers), i espècies nocturnes (lepidòpters heteròcers). A Catalunya s’han descrit una mica més de 200 espècies de papallones diürnes. És d’aquestes que parlem aquí. Són les papallones acolorides i vistoses a què ens referíem al començament del text.

Descriure una per una totes les espècies diürnes de la nostra zona seria una tasca feixuga i fora del nostre abast. Ara bé, agrupant-les per famílies, l’explicació resulta molt més didàctica. Vegem quines són les principals famílies que tenim al nostre àmbit pirinenc.

Hespèrids

El daurat de punta taronja és una de les nostres papallones més petites.

Grup de papallones poc conegudes perquè són petites, de colors més aviat discrets i vol més de borinot, ràpid i nerviós, que no pas de papallona clàssica. Són espècies que tenen generalment el cap més gros que el tòrax i les antenes separades. Ponen els ous d’un en un o bé en petites agrupacions. Les erugues solen viure en una mena de refugi que es fan ajuntant diverses fulles. Les nostres espècies s’alimenten sobretot de plantes menudes com per exemple algunes gramínies. Passen l’hivern a dins d’aquelles refugis i s’hi transformen en pupa. Algunes espècies del nostre àmbit muntanyenc són els merlets (Pirgus sp.), els daurats (Thymelicus sp.), el murri (Spialia sertorius) o el dard (Hesperia comma).

Amb la seva bona mida, els colors clars i foscos i les cues, la papallona reina és una de les més espectaculars que tenim.

 

Papiliònids

Trobem ben poques espècies d’aquesta família a la nostra fauna, però algunes són de les papallones més grans i vistoses que tenim. N’hi ha que fins i tot tenen unes cues a les ales que encara les fan més espectaculars. La seva envergadura els permet de planar, tot i que també poden volar ben de pressa. Ponen els ous d’un en un i les seves erugues presenten una  característica defensiva molt enginyosa: tenen un petit òrgan retràctil que fa mala olor a darrera del cap. D’aquesta manera, dissuadeixen els depredadors. A més a més, moltes larves tenen colors cridaners per foragitar-los, tenen mal gust o bé són directament verinoses. S’alimenten d’un bon ventall de plantes, depenent de l’espècie. La majoria passen l’hivern en forma de pupa. Les espècies més conegudes d’aquesta família són la papallona reina (Papilio machaon), la reina zebrada (Iphiclides feisthamelii) i l’apol·lo (Parnassius apollo).

 

 

 

Pièrids

Les ales de la llimonera semblen fulles d’arbre.

Família que aplega espècies de mida mitjana i de colors blanc, groc o taronja. Tenen una particularitat sols observable al laboratori: unes parts de les seves ales reflecteixen la llum ultraviolada, fet que els confereix un disseny ben curiós quan se’ls aplica aquesta llum. La majoria d’espècies ponen els ous d’un en un. Les erugues són de colors discrets o bé cridaners. Les pupes tenen una mena de banyeta al front. Normalment hivernen en aquesta forma, però algunes espècies ho fan en forma adulta. Algunes espècies tenen un marcat dimorfisme sexual quan són papallones. S’alimenten sobretot de crucíferes, lleguminoses i alguns arbustos. Hi ha espècies migradores. Algunes de les més conegudes són la papallona de la col (Pieris brassicae), la safranera de l’alfals (Colias crocea) i la llimonera (Gonepteryx rhamni).

 

Licènids

Algunes papallones es diuen del color que són, com la verdeta d’ulls blancs.

Aquesta família acull una gran quantitat d’espècies de mida més aviat petita. Moltes són de tons vermellosos o blau metàl·lic, fet que els dóna el nom genèric de blavetes. Algunes espècies són migradores. La diferència entre gèneres és acusada: els mascles són de colors llampants i les femelles de colors molt discrets. Ponen els ous d’un en un. Les erugues presenten la capacitat de segregar una mena de dolçor a l’abdomen que atrau les formigues. En alguns casos, les erugues són transportades als formiguers i allà parasiten els seus hostes. El ventall de plantes nutrícies és ampli. Algunes de les espècies més conegudes són el coure comú (Lycaena phlaeas), la verdeta d’ulls blancs (Callophrys rubi) i la blaveta comuna (Polyommatus icarus).

 

Nimfàlids

Amb les ales obertes, el paó de dia és així de llampant. Quan les tanca, però, passa molt desapercebut perquè de sota les té ben fosques.

Sota aquesta agrupació trobem una bona quantitat d’espècies mitjanes i grans, de dissenys i colors ben variats. Són papallones de vol planat i alhora enèrgic. Un bon nombre d’espècies tenen la part de sota de les ales de color molt més discret que la part superior. Normalment ponen els ous d’un en un, si bé hi ha algunes espècies que els ponen agrupats. La diversitat de colors i dissenys ja es palesa entre les larves, ja que n’hi ha que tenen diferents estructures, com ara espines o pèls. La seva dieta vegetal també és igualment diversa i variada, des de fulles d’alguns arbres a plantes menudes. Les pupes també tenen diferents dissenys, i hi ha espècies que hivernen en forma adulta. Algunes són migradores de llargues distàncies. Segons els anys hi ha autèntiques “invasions” d’aquestes espècies quan és la seva època de pas. Algunes de les més significatives són la papallona retallada (Polygonia c-album), la margera comuna (Lasiommata megera), la migradora dels cards (Vanessa cardui), la papallona de les ortigues (Aglais urticae) i el paó de dia (Aglais io).

 

Ara només cal sortir preparats per jugar a identificar papallones o entretenir-nos fent-los fotos. Segur que a prop d’on vivim en podem veure, i més espècies de les que ens pensem. Amb tot, a nivell d’Europa se n’està percebent una important disminució. Els canvis d’usos del sòl i el canvi climàtic en són les principals causes. Per això les papallones són considerades bones indicadores de la qualitat del medi on viuen.

Cada cop en som més

Si t’estimes l’entorn, descobreix com unir-te a la nostra xarxa
“AQUÍ ens agraden els moixons”.

M'agraden els moixons

Subscriu-te al nostre butlletí

Deixa'ns el teu nom i el teu correu electrònic i t'enviarem mensualment informació, activitats i promocions